Tens amics amb què vas alçar el món moltes vegades per a ensorrar-lo de nou i tornar-lo a bastir: això t'ocupava gran part de les nits de col·legi major. Als deu anys l'amistat creixia forta, alimentada amb el xiclet i el "bollycao". Hi has compartit jerseis, rímel i xicots: no podies viure sense aquestes amistats. La seua companyia feia de corifeu de la nostra existència.
On són ara? Tots aquells pels quals t'hauries jugat la vida es dispersaren amb el vent i amb el mercat laboral. Una resideix a Almeria, on el seu marit produeix tomaques d'hivernacle. Una altra és executiva d'una multinacional d'Atlanta. La tercera regenta un restaurant ecologista a Palafrugell. Quan hi ha reestructuració en l'empresa o traslladen al teu xicot a Kuala Lumpur, necessites algú qualificat perquè t'escolte! Agafaràs un vol xarter transoceànic per contar-li-ho a algú?
La vida va suplint les seues funcions i potser, qui et deixa diners quan t'han atracat al carrer és un rostre anònim a qui mai no havies vist. Si el cotxe fa plof a la carretera, el camperol avisa la grua.
Tu tenies amics! Passàveu les hores discutint de revolucions pendents. Però ara és la veïna qui arreplega els xiquets d'escola les vesprades en què la reunió de treball és convocada a les 5.
Què tenen en comú la infermera en pràctiques amb l'home connectat al respirador en la UCI? Res, però ella li apreta la mà. Per a ell, ella supera tots els amics de la infantesa i els companys de la maduresa. Ella és ara l'amistat suprema. La vida ens descol·loca a tots com en l'innocent joc de les cadires.
Encara recordes a la número 1 del teu rànquing d'amigues. Però les llargues vesprades al costat del gronxador només t'escolta una dona ja gran, que viu a soles. Potser, tu eres per a ella quelcom inexplicable, un illot de caliu enmig de la vida. No en sabem res, de reciprocitats, de les xarxes que entrecreuen les nostres vides.
U voldria nàixer, créixer i morir amb aquelles quatre persones que visqueren la vida junt a la nostra, però les persones que t'acosten un got d'aigua i t'abracen en un moment tràgic, qui són?
L'atzar o la providència les han situades a prop usurpant funcions que havíem reservat a uns altres. Són amics que no hem triat, ni tan sols els hem atrapat amb un ham a internet. No demanen permís per entrar en les nostre vides. Són com aquells ciclistes que pedalegen al costat nostre durant un tram, ens somriuen i desapareixen, amb una mà al manillar i amb l'altra dient adéu.
1 comentari:
muchas veces he sentido lo mismo que estas expresando, besos
Publica un comentari a l'entrada